Diumenge 15/Abril/2001.

Juan AGULLO* * Il·lustració: Maurici GOMEZ MORIN 

All municipi de Rubí (60 mil habitants), fa temps que hi ha alguna cosa que falla. Al llarg dels últims anys, en aquest bastió històric de l'esquerra obrera catalana, la participació ciutadana s'ha vingut reduint a la seva mínima expressió. Els veïns de la localitat, com en molts altres llocs, estan perdent confiança en les seves suposades institucions, fins el punt que cada vegada menys es prenen la molèstia d'apropar-se als col·legis electorals a exercir el seu dret al sufragi. Ja són molt pocs els que se senten representats pels partits polítics: ni tan solament el vell Partit Socialista Unificat de Catalunya (avui reconvertit en Iniciàtiva per Catalunya) aconsegueix aixecar l'entusiasme d'antany. Res ni ningú ha aconseguit transformar una quotidianitat marcada des de gairebé sempre per l'exclusió: llunyania dels centres de decisió; formació professional i educativa deficient i generalitzada; tendència al monolingüisme en una regió bilingüe (espanyol i català) i, a manera de corol·lari, més que atur, precarietat laboral. El panorama resulta, definitivament, alguna cosa més que ombrívol.

A Saint-Denis (85 mil habitants), la situació és molt semblant: la localitat en qüestió està situada en la perifèria de París, i encara que conta amb instal·lacions de renom com el Stade de France (on es va celebrar la final de l'últim Mundial de Futbol) i fins i tot amb un passat gloriós (durant segles va albergar les restes mortals dels reis de França), sap molt bé el que vol dir marginalitat. El municipi francès va funcionar durant dècades com un dels centres industrials més importants de la vall del Sena; ara, a la calor de la posmodernidad, exerceix com a pol d'atracció per als immigrants africans i antillans; no cal dir que ni els uns ni els uns altres han arribat a constituir mai una font de preocupació prioritària per a les autoritats. En els últims temps, Saint-Denis està vivint una transició del sector secundari al terciari que, al mateix temps que està contribuint a revolucionar els traços urbans, està expulsant cap a l'exterior als seus escassament qualificats habitants. Políticament parlant, els vilatans han estat fidels al Partit Comunista des de la dècada dels trenta. Als últims anys, no obstant això, les forces han començat a flaquejar: la taxa d'abstenció, de fet, s'està apropant cada vegada més a un, en absolut, menyspreable 50%. 

Davant situacions com les descrites, a la fi dels noranta, Núria Buenaventura -alcaldessa de Rubí- i Patrick Braouezec -alcalde de Saint Denis- van decidir tirar-li imaginació al poder. El model soviètic s'havia esfondrat, arrossegant darrera seu qualsevol vestigi d'obediència deguda. La recerca de noves fonts d'inspiració política que mantinguessin viva la flama de la transformació social i que, sobretot, ajudessin a detenir el lent però inexorable desgast al que s'estaven enfrontant les institucions locals en general, i els partits comunistes en particular, es va convertir gairebé de la nit al matí en un imperatiu categòric. La conferència internacional sobre democràcia participativa que, en 1999 , van organitzar en Porto Alegre (Brasil) les autoritats vilatanes (amb vista a donar a conèixer mundialment el seu peculiar model d'administració local) va constituir una oportunitat immillorable per a dotar-se d'eines pràctiques, orientades al viratge polític, que les petites poblacions europees estaven buscant. 

Milers d'estudiosos de la sociologia urbana i representants institucionals de ciutats de quatre continents es van desplaçar a la capital de Riu Gran do Sul, amb l'objectiu de conèixer més de prop una experiència que, el 1996, havia merescut la concessió del premi Hàbitat per part de l'ONU. Per primera vegada a la història, una experiència netament llatinoamericana va començar a delinear-se com a model de democràcia per a la vella i altanera Europa. Les portes d'entrada, malgrat tot, tampoc estan sent arcs del triomf: cap ciutat gran o mitjana ha gosat fins ara a donar el pas, malgrat que algunes -com Barcelona i fins i tot Londres- no han ocultat el seu interès per la proposta. El setge polític i geogràfic al voltant de la vella democràcia representativa estan contribuint a tancar-lo en localitats petites, governades per partits (Iniciàtiva per Catalunya-Els Verds en el cas de Rubí i el Partit Comunista Francès en el de Saint-Denis) cada vegada més irrellevants a escala nacional. 

*A poc a poc 

La idea de convertir els pressupostos en participatius fa temps que ronda en les proximitats de París i de Barcelona. No obstant, la lentitud dels passos donats per les autoritats locals deixa translluir una terrible por al fracàs. La iniciativa en qüestió, de fet, sembla estar funcionant a Brasil d'allò més bé ; Europa, no obstant això, compta amb especificitats que no es vol pasar per alt ni a França ni a Espanya. La participació ciutadana lògicament resulta fonamental per a un projecte de les característiques del que es vol articular. Fer-lo en poblacions en les quals els veïns, entre altres coses, s'apropen cada vegada menys a votar, comporta els seus riscos. 

Vegi's si no el cas de Sabadell (185 mil habitants), una altra ciutat industrial de la perifèria de Barcelona. El passat any, l'ajuntament de l'esmentada població va organitzar diverses jornades orientades a conèixer les prioritats populars de despesa; el seu caràcter, no obstant això, va ser merament consultiu. Els temors, en aquest cas -malgrat les expectatives creades-, van pesar molt més que les conviccions. Alguna cosa sembla estar començant a moure's en el vell continent; els costos polítics que aquestes maniobres poguessin implicar duen als dirigents municipals a procedir amb una cautela que, públicament, és presentada com a fruit d'un exercici de responsabilitat. 

A Saint-Denis, de fet, l'hàbil alcalde Braouezec -malgrat mostrar-se interessat per l'articulació d'un pressupost participatiu des d'almenys 1999- ha preferit llaurar-se una sòlida base institucional, abans que llançar-se a emprendre mesures encaminades a donar forma a uns pressupostos veritablement participatius. Al llarg dels últims anys, de fet, a Saint-Denis s'han organitzat nombrosos seminaris, tallers, reunions i fins assajos de tot tipus. La prioritat, no obstant això, ha radicat a promoure un acord polític amb altres forces de l'esquerra local (com el Partit Socialista, Els Verds i altres menors) encaminat, no només a amarrar una victòria contundent a les eleccions municipals efectuades a França al llarg de març, sinó a disposar d'una base política de suport suficient com per a no cometre errors.

A la dreta, no en va, li agrada molt poc -per no dir gens- la idea de promoure una democràcia participativa si més no a escala local. Durant la passada campanya electoral, en efecte, des dels candidats centristes fins l'extrema dreta, tots van orientar la seva artilleria pesada contra els flirtejos participatius de l'alcalde Braouezec. A Rubí ocorre tres quarts del mateix: fa algunes setmanes el regidor del Partit Popular (governant a Espanya), Armand Querol, declarava al diari El País que preferia "començar per preguntar als ciutadans si volen una rebaixa d'impostos". Qualsevol gènere d'error, per consegüent, és esperat per alguns com una veritable benedicció. 

Per això, l'objectiu radica a fer les coses de la millor de les maneres possible. A Rubí és on el projecte es troba més avançat en aquests moments. Si tot va a mesura del que s'ha previst, els pressupostos de 2003 ja seran participatius. Hauran passat aleshores tres anys llargs de dur treball, en el qual està intervenint activament un equip de sociòlegs i de politicòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona. No es vol deixar res a l'atzar. Aquest any, de fet està sent el més important: les entrevistes a veïns, la recollida de propostes als tallers de discussió col·lectiva, l'elaboració de reglaments i els tallers de simulació estan a l'ordre del dia. A priori, l'any que ve tot just es modificaran alguns detalls: els pressupostos participatius hauran arrencat a Europa i s'enfrontaran, pocs mesos després, al seu primer test electoral. 

*A l'ull de l'huracà 

A partir d'aquest moment Rubí, donada la seva condició de laboratori polític, es convertirà en l'objecte de totes les mirades, de tots els seguiments. Per a començar, per part de ciutats semblants (en grandària i en característiques) que ja han coquetejat a Europa (de forma més o menys oberta) amb la democràcia participativa. Per a continuar, per part d'urbs més grans que, sabedores que Porto Alegre compta amb una mica més d'un milió d'habitants, són conscients que podrien tractar d'aplicar el model. Per a acabar, per part d'un ens quelcom més abstracte: una esquerra no socialista europea que, des de la caiguda del Mur de Berlín (1989), es troba òrfena no només d'identitat sinó de propostes que donin forma a un projecte polític diferenciat, original i, sobretot, atractiu per a la ciutadania. 

En aquests moments, de fet, si la dreta europea li tem tant a iniciatives d'aquest tipus, això es deu a la circumstància que, d'acabar per imposar-se de forma generalitzada, podrien donar al trast amb una tecnologización de la política que, al llarg dels últims anys, ha propiciat que els tecnócrates monopolitzin la idea de futur fins el punt de cauterizar qualsevol besllum d'iniciativa ciutadana que no hagi estat canalitzada a través de les institucions. La forma en la qual s'està construint la unitat europea, per exemple, resulta força eloqüent en aquest sentit: el vell continent s'està convertint en un lloc en el qual l'avenir resulta excedentario i l'esdevenir, deficitari. No hi ha doncs espai per a l'atzar: per a la ciutadania tot sembla estar dat i, el que és pitjor, decidit. 

No en va, i per molt increïble que pugui sonar, ni les campanyes partidistes i ciutadanes contra la unió monetària, el servei militar i la neoliberalización de l'Estat del benestar o en favor de la promoció de noves iniciatives immobiliàries o ecològiques que han tingut lloc al llarg dels últims anys, han aixecat tanta expectació política i acadèmica com una democràcia participativa que, a poc a poc i malgrat els temors d'alguns, s'està convertint en el projecte acaronat d'un sector de l'esquerra en plena decadència electoral. 

En un context tal queda per veure quina serà la resposta dels ciutadans. Si tenim en compte el cas de Porto Alegre, podem estar gairebé segurs que, en un primer moment, la participació popular en l'elaboració del pressupost i en el control de la despesa pública serà fins i tot menor que l'electoral. Sens dubte, això contribuirà que les poques vegades que es ventili públicament la qüestió, no es faci en termes especialment elogiosos: els dubtes sobre la seva viabilitat s'elevaran a l'enèsima potència amb el suport d'"experts", i per descomptat, de representants institucionals.

En un segon moment, no obstant això, el projecte hauria d'aixecar el vol convertint-se d'aquesta manera en un model a imitar: per les ciutats petites primer, per les mitjanes més tarda i probablement per les més grans al final. En principi, Europa constitueix una àrea geogràfica que, a causa de les seves característiques poblacionals (concentració en ciutats que, excepte casos aïllats, es troben entre els 50 mil i el milió i mitjà d'habitants), sembla idònia per a l'administració de noves iniciatives polítiques que, com la del pressupost participatiu, estan tenint la valentia de promoure els equips de govern de petites ciutats com Rubí o Saint-Denis. 

La rica cultura política que caracteritza el vell continent constitueix una garantia d'èxit, que només podria trobar un seriós obstacle en l'erosió constant de la qual estan sent objecte les forces polítiques que, de moment, estan promovent l'articulació de la democràcia participativa a Europa. El repte de l'aposta, per consegüent, consistirà a aconseguir revertir una situació política, institucional i per descomptat social, que en aquests moments resulta relativament desfavorable. La paraula ara la té el poble: l'espai, bé o malament, ja s'està creant.*