Com resultat, el missatge únic, o el dens silenci. Boirina intel·lectual que s'accentua en determinats temes: insubmissió, maniqueisme terrorista, blanqueig del narcotràfic, la UE capitalista (la nostra unitat de destinació en l'universal), apallissament de "okupes", venda d'armes, autodeterminació, consumisme teledirigit, ludopatíes promogudes per l'Estat, homicidis i altres delictes ocults en les estadístiques de Tràfic, ecologisme industrial, ... Però, de manera destacada, en tots els sistemes polítics de qualsevol pelatge, el tema estrella en manipulació informativa és el culte acrític a la personalitat: Stalin, Kennedy, Fidel Castro, De Gaulle, Hassan I ... I en el nostre trist cas: Juan Carlos de Borbó
 
 

Gairebé sempre els elements de promoció d'imatge semblen copiats de la premsa del cor. Una pluja fina de fanfàrries olímpiques, presidències honorífiques, ambaixades internacionals, visites i noces populars (de Sevilla a la Celsa passant per Compostel·la), audiències onomàstiques, entrevistes desenfadades, ecologisme superficial,... Encara que en contades ocasions es pretén una lluïssor política o històrica completament desproporcionada. Com en el cas de la Transició Espanyola i, especialment, en el del 23F.
 
 

Poques persones es pregunten, i per descomptat ningú contesta, per què el rei, aquell dia, va trigar set (insisteixo, set) llargues hores a exercir públicament la seva autoritat militar sobre els rebels. Tenint gairebé totes les emissores de ràdio sense ocupar. Per què el seu missatge televisiu només va ocórrer quinze minuts després que Alfonso Armada abandonés el Congrés sense constituir el seu "govern de gestió". On està la contundència en la defensa de la democràcia?. El que realment hauria estat contundent seria haver-se dirigit a tota Espanya mitjançant les emissores disponibles (la immensa majoria d'elles). L'heroic hauria estat assumir immediata i públicament la situació des de la seva autoritat militar. El definitiu, haver impedit qualsevol intent de solució "Armada". És molt demanar per a tanta lluïssor històrica?.
 
 

Ai!, Alfonso Armada. Impressionant biografia que recorda un encreuament de mil camins. Condemnat en el judici del 23F81 a 30 anys de presó (petit error periodístic del paladí demòcrata Luis María Anson, Titular ABC 24F: "Armada no va tenir res que veure amb el cop"). Nomenat per Franco en 1955 preceptor del príncep (i sembla que va ocórrer ahir). Va ser secretari de la Casa del Rei fins que Suárez va forçar la seva destitució, per involucionista, amenaçant amb la pròpia dimissió. I així, després dels seus 22 anys amb el rei, és destinat com general a Lleida. Durant els mesos anteriors al 23F81 realitza una intensa activitat política. Activitat pròpia de l'eventual president d'un govern de gestió. Deu (!!) audiències reals, entrevistes secretes amb desenes de polítics: Múgica (PSOE), Pujol (CIU) i mitja UCD (actualment en el PP). El "govern de gestió" i, sobretodo, els seus reals suports són un secret a veus durant la llarga tardor del 80.
 
 

El govern de Suárez, legitimat per les urnes l'any anterior, és acorralat des de tots els fronts a esquena de l'opinió pública. Des de tots els fronts. La puntilla arriba al gener: sis dies després de la dimissió de Suárez, Armada és "rehabilitat" i nomenat 2º Cap de l'Estat Major de Terra. Bonica promoció. ¿Realment, quina va ser causa i quin va ser efecte?. Per què Suárez s'ha negat sempre a explicar la seva dimissió?. I des de tan privilegiada trajectòria, el dia 23FEB81 va poder pretendre el tan portat i dut, govern de gestió. La història, la veritable història, li posa molt difícil al rei vantar-se del 23F.
 
 

En fi ... Per descomptat que seria injusta l'esmena a la totalitat de la Transició o la desqualificació global del rei. És just reconèixer que Juan Carlos de Borbó aconsegueix transmetre una personalitat pacífica i exempta de desviacions megalòmanes. Que no és poc per a un governant. Però així mateix, és inadmissible l'actual imatge idíl·lica, el marxamo de puresa demòcrata, el missatge únic juntament amb la nul·la difusió de totes les anteriors dades. ¿O és que potser són majoritàriament conegudes?.
 
 

En aquestes circumstàncies és impropi d'una democràcia el paper d'arbitratge que la Constitució dóna a la monarquia. Per cert, ¿què carai significa la paraulota "arbitratge"?. Tal vegada sigui apadrinar pactes secrets com els assolits per Aznar-Gonzalez-Suarez després de les eleccions del 96. Què van acordar? Va haver-hi amenaces o xantatges? A qui representa Suárez?. ¡Carai, amb la reunió secreta!, amb les urnes encara calentes. ¿Però, què s'han cregut aquests senyors?.
 
 

Però més enllà de les seves mancances democràtiques, el paper de la monarquia és inadequat quan el rei insisteix en pronunciar-se a favor de Maastricht i de l'OTAN. Especialment, quan no s'ha posicionat contra la corrupció, fons reservats i altres xacres. I especialment, quan en tots els safareigs polítics se'l va relacionar amb el nomenament d'Eduardo Serra, obrint el Gran Dubte (la postura del rei sobre el terrorisme d'Estat). Com inadequat és el seu "status" personal, quan la Justícia espanyola no li és aplicable, situant-lo més enllà del bé del mal. Quan segueix sent la màxima autoritat militar, quan posseeix una arcaïca estructura masclista, quan manca de revalidació popular.
 
 

I ara, la història es repeteix entre badalls. Mentre els "apolitics" són hipnotitzats amb futbol, concursos i premsa del cor, veiem sense sorpresa la nova i casposa campanya d'imatge: la sèrie televisiva zoológica, amb 500 milions de costos de producció, on "participa" el jove futur rei, Felipe de Borbó. Aquesta és la nostra llibertat real a la "Espanya Salvatge". http://www.demopunk.net/sp/ldrain