Jorge de Esteban, El Mundo 23/Abr/98.

ANOMENAR les coses pel seu nom no només és un requisit indispensable per a un total enteniment en la vida social, sinó que, en moltes ocasions, és també una exigència d'honradesa intel·lectual. En cas contrari, pot ocórrer allò d'aquell bisbe que, amb la condició de menjar carn durant la quaresma, mantenia que les cuixes de granota no eren carn, sinó peix, ja que aquests animals viuen en l'aigua...

Porto això a col·lació perquè alguna cosa semblant està succeint en l'actualitat, respecte al cacarejat procés de les primàries, que el PSOE ha engegat per a elegir el candidat a president del Govern en les pròximes eleccions, que, per cert, no se sap quan seran. En efecte, l'adopció del nom de primàries per al procés assenyalat és un clar abús d'un concepte que duu a un malentès o, en el pitjor dels casos, a una superxeria. Però anem a l'origen d'aquesta idea.

Les primàries són un procediment que es va inventar als Estats Units per a la selecció de candidats a múltiples llocs, inclòs el de president, i la motivació del qual va ser la d'eludir el monopoli de selecció que estava en mans dels anomenats caucus o reunió dels cacics dels partits. Es tractava així de dur a la pràctica una democratització en aquesta selecció, a l'efecte de que pogués presentar-se qui volgués, sense el passaport inicial emès per cada partit.

D'aquesta forma, els requisits per a poder denominar primàries a un procediment de selecció de candidats són quatre, sense els quals no es pot fer ús d'aquesta expressió. En primer lloc, qualsevol persona pot presentar-se per a ser anomenada per un partit, fins i tot sense ser militant del mateix. En segon lloc, l'aparell de cada partit ha de mantenir la seva total neutralitat davant els candidats que es presentin. En tercer lloc, qui elegeixen als candidats són els electors de cada partit i no únicament els militants. I, finalment, una vegada seleccionats els candidats per aquest cos electoral, el partit els fa seus.

Sense aquests requisits no és possible parlar d'eleccions primàries, tret que vulguem entrar en el regne de la confusió. Per aquest motiu aquest tipus de procediment unicamente està vigent als Estats Units, en raó de la seva pròpia història, com de la peculiaritat dels partits americans, els quals disten bastant del model europeu, molt més disciplinats, jerarquitzats i omnipresents en la vida política. El procediment que ha adoptat el PSOE no pot ser denominat, en conseqüència, en cap concepte, com primàries. Per contra, tal com s'ha concebut caldria denominar-lo més aviat com plebiscitàries. Això és, del que es tracta és d'aconseguir que l'actual secretari general, elegit per cooptació, més aviat que per elecció, en l'últim congrés del Partit, vegi afermat i plebiscitat el seu feble lideratge, a l'ombra del sempre omnipresent Felipe González, aconseguint així una certa legitimitat davant els militants i electors del partit. Al mateix temps, s'ha pretès també oferir una façana de falsa democratització, permetent l'aparell del partit que es presentés un altre candidat quasioficial, i fins un outsider, de nom Cañete, del que mai més s'en va saber res. Però tot això naturalment sota el control de l'Executiva, que ha vist amb estupor, i la consegüent satisfacció, que aquesta mesura ha estat acollida amb gran ressò popular, com si fos realment l'essència de la democràcia. D'aquesta manera, suposo que s'haurà ja dissipat la por que va tenallar per un moment al president d'Extremadura, quan va exclamar, davant l'adopció d'aquest procediment, que es tractava d'un cop mortal a la «democràcia representativa», tradicional en el partit, en favor d'una perillosa «democràcia directa», amb la qual qualsevol podria sortir elegit.

És més: s'ha dissipat al mateix temps també un altre aparent tret per a fomentar la democràcia interna en el partit, ja que es podia pensar que al ser les eleccions per a seleccionar al candidat a la presidència del Govern, el PSOE, amb bon criteri, volia escindir els llocs de secretari general i eventual president del Govern, a l'estil del PNB, el que en principi, com dic, és més democràtic. No obstant això, també en aquest cas es tracta d'un miratge que va ser aclarit ràpidament per Joaquín Almunia, quan, al presentar-se Borrell, va manifestar que si sortia elegit aquest, ell dimitiria del seu càrrec de secretari general. En altres paraules, en el PSOE continuaran units en el futur, en la mateixa persona, els càrrecs de secretari general i de president del Govern o, si escau, de cap de l'Oposició...

No obstant això, el desecoratjador d'aquest intent fallit del PSOE, radica que sense ser unes autèntiques primàries, segons el que he exposat, no hi ha dubte que podia ser un procediment més democràtic per a seleccionar els candidats a diversos llocs que el tradicional del caucus del partit. Però per a això seria necessari que l'aparell del mateix romangués neutral i no presentés un candidat oficial, com ocorre en aquest cas, ja que així es desvirtua tota democràcia interna. Per aquest motiu és una paradoxa que Almunia, enfervorit pel ressò popular dels enganyats amb aquestes falses primàries, després de la seva por inicial, afirmi ara que aquest procediment hauria d'imposar-se per llei a tots els partits. Per a aquest viatge no fan falta tals algorges, doncs el pitjor que pot ocórrer amb una bona fórmula és utilitzar-la de manera espúria.

D'altra banda, com sol ocórrer amb tanta freqüència entre nosaltres, aquest nou procediment ha estat copiat del model francès, doncs, com se sap, és el que es va adoptar per a elegir el candidat del PSF a les eleccions presidencials de 1995 , després de la crisi que havia sofert aquest partit amb els escàndols de corrupció. El que va ocórrer, com és notori, és que en lloc d'elegir els militants del partit al candidat oficial, aleshores secretari general, Henri Emmanuelli, es va anomenar a Lionel Jospin, que havia aixecat la bandera del regeneracionisme. Però, naturalment, no és aquest el nostre cas, perquè Espanya segueix sent diferent.

En conclusió, em temo que molts espanyols seguiran sense poder votar en les pròximes eleccions al PSOE, ja que s'ha perdut una esplèndida ocasió per a la seva necessària regeneració. Doncs està ja clar que sense que s'adopti prèviament la democràcia interna en aquest partit, no es podrà regenerar. I, per a això, no hi ha dubte que seria convenient l'adopció de mètodes democràtics per a la selecció dels candidats als diferents llocs, però una cosa són les primàries i una altra, anomenem les coses pel seu nom, les plebiscitàries.

Jorge de Esteban és catedràtic de Dret Constitucional i membre del Consell Editorial d'EL MUNDO.